És Nadal?

Sí, un any més arriben les dates on la gent es desviu per comprar, per gastar i per semblar més feliços del que són.
Però jo crec que més d'una persona, o potser més de dues, inclus més de tres, es senten igual que jo.
Un any més falta algú a la taula, un any més toca brindar per aquells que ja no hi són, un any més toca somriure i mirar al cel i veure que no ens hem oblidat d'ells.
Un any més, toca recordar que te'n vas anar massa aviat, que no vam despedir-nos i que des de que no hi ets, tot el que faig ho faig per tu.
Siguis on siguis, envia'm un àngel que s'assembli a tu.
Envia'm sinó un àngel i que em porti molta força, molts ànims i moltes ganes de viure, perquè a vegades, el món em fa por.

Et trobo a faltar, i el Nadal és trist.
Miro a fora, i fa molt de vent.
Una estrella brilla, i no és la dels Reis Mags, ets tu, que des d'aquí dalt, em guies i no t'oblides d'enviar-me petons cada nit.
T'estimo molt cor dolç, molt...

Un sentiment de por, o bé una realitat?

Sembla mentida, irreal potser, fins i tot. No puc creure res del que passa al meu voltant. Intento acceptar la realitat, observar cada detall fins al punt d'investigar-lo fins al final, però hi ha alguna cosa que se m'escapa. Alguna cosa que perdo cada instant que tanco els ulls i desapareix el món de vista.
Perdo paraules, perdo imatges, secrets i potser també mirades.
Però acostumo a perdre detalls importants, persones que representen alguna cosa, per molt petita que sigui, dins la vida d'un mateix.
I no em crec que això passi tant sovint, que se'n vagin les millors persones que he conegut mai, o potser que se'n vagin aquelles persones properes les quals t'influeixen d'una manera petita o gran.
Dia a dia moren milers de persones, de fam, de pobresa, violades, assassinades o per un accident. Però també en moren milers més de malalties i de causes que fins avui, encara no podem conèixer.
Faria una crida a la societat sanitària, però jo no en tinc ni idea, així que em vull posar a la pell de cadascú que ha viscut això d'aprop, tot i que jo no ho hagi viscut, puc fer-me'n una idea del que és perdre algú important.

Per tots aquells que es senten sols, perduts, sense veure-hi més enllà que llàgrimes i foscor.
Per tots aquells que han marxat, i dels que no ens hem pogut despedir.

No és un adéu per sempre, és un fins aviat...:)

La colla.

Tinc un amic que té els cabells molt arrissats i quan surt de l'aigua sembla que ja els tingui secs, toca la bateria en un grup de música, li agrada molt el jumpstyle i la música màquina; i sap molt bé que es el que et passa pel cap només amb una mirada. Està enamoradíssim de la seva "esposa".

Tinc un amic que és pagès, que es sap les teories de Plató, els números d'oxidació i per suposat, tota la taula periòdica dels elements. És característic pels seus ulls i pel seu somriure atractiu, i crec que el conec des de que vam començar la llar d'infants. Va molt ràpid amb el cotxe però és la persona que t'escoltarà sempre.

Tinc un amic que vol tenir 11 fills i fer-ne d'ells un equip de futbol, és característic per les seves tonteries i per les ganes de viure la vida amb un somriure i sap crear un monòleg còmic amb el primer que li passa pel cap. Ah, sí! I també té el cabell arrissat.

Tinc un amic que és baixet i rosset, que a vegades no diu res, però hi ha vegades que el fan callar amb insults carinyosos. I sempre espera l'últim moment del dia abans de marxar d'un lloc per fer la maleta.

Tinc un amic que camina molt depressa, que a vegades no parla però quan ho fa, quasi bé sempre té raó. Té una caseta de fusta molt bonica la qual hauríem de embarnissar ja que hi passem moltíssimes hores dels 365 dies de l'any. Vol protegir el món de robatoris, calia dir-ho.

Tinc un amic que és discjockey, que sempre diu les coses en broma, però només quan sap que et fereixen, és característic per les seves sortides enmig d'una conversa i per les borratxeres que agafa de tan en tan. És una persona amb un cor immens i que li tinc molt d'apreci.

Tinc un amic que fa enduro, i que va marxar a estudiar al poble del costat. Tot i això, sempre hi ha estat present en tot el que fem junts, bé, tot i que treballa moltíssim sempre és amb nosaltres ni que només siguin uns minuts. Està molt boig i sap que un dia anirem tots a veure el Tiesto, però un dia...

Tinc una amiga que s'apunta a tot arreu, que fa vida a casa meva i sap sempre que em preocupa. És una persona sensible, i una mica innocent quan arriba el seu aniversari, sempre té la planxa dels cabells als dits i un xiclet a la boca, i l'estimo més del que es pensa ella.

Tinc un amic que s'esguinza el turmell a la festa major, que pot fumar puros o bé cigarrets o bé altres coses. El seu amic és el whisky i li agrada molt cantar als concerts de les festes. És característic per trencar ampolles de begudes enmig d'una batucada o bé per empènyer el tricicle per la rotonda.

Tinc un amic que escriu amb mi i que m'escolta i m'aconsella sempre pel micro i per la cam. Es perd dies de la festa major del poble, però sap tan bé com jo que quan acabi de treballar anirem de festa. És molt innocent i a vegades no sap molt bé que s'empesca, però és una gran persona.

Tinc una amiga que no viu al poble però que li agrada molt la festa. És de Barcelona i donaria el que fos per passar-se tots els dies de festa a l'Espluga. Té una àvia molt molona que li agrada la plaça Revolució i sap que quan siguem grans serem les noies d'Infidels, i a més a més, s'acaba un paquet de palomites enorme i a sobre, em sorprèn pel meu aniversari.

Tinc un amic que toca la guitarra i té barba. És cantant i guitarrista amb un grup de música. Sap cantar-te les cançons d'una manera especial, i sap sortir de festa i riure quan toca. No viu a l'Espluga, però nosaltres el tenim aquí quasi bé sempre.

Tinc un amic que té una moto que em porta molts records. Està enamoradíssim i viu dins de la seva bombolla en forma de cor. Sempre m'acompanya a fer fotos i sempre es posa molt guapo per fer-les. És cosí de la noia que quasi bé viu a casa i mai ens han portat pastissos ni carquinyolis. I sap que seré sempre amb seu costat perquè pugui agafar-me de la mà.



Són els amics amb els que hi passo les hores, els que saben escoltar i aprendre, són les meves estones d'alegria, i també les de tristesa.
Però cada minut amb ells, és un somiure assegurat.
I els hi he de dir gràcies per tot el que fan.
I els estimo moltíssim.

Tot el que hem deixat enrere.

Arriba una data especial?!
Dia 15 de desembre. Algú em recorda que demà és el meu aniversari, que demà faig els, tan i tan esperat 18 anys.
Però algú s'ha preguntat si em venen de gust fer-los? Ostia! Si realment, tampoc podré disfrutar-los amb qui realment en tinc ganes, si he deixat enrere persones, gustos, alegries i petits detalls que van fer-me feliç i que ara, ara només són dins de la caixeta que guardo dins l'armari, aquella on hi ha somnis que mai podran fer-se realitat, allà on hi ha les fotografies dels moments que he pogut immortalitzar, aquelles persones amb el seu somriure que ja han marxat.
No vull fer els 18, no vull que canvii la meva vida, no vull fer-me gran.
Avui he sentit una frase que m'ha captivat, avui, que em sento tan petita dins d'aquest món de merda on només hi ha malícia, misèria i un alt grau de supremacia per part de tots els que són per damunt de les nostres vides.

Realment, dijous, ningú recordarà que ja ha passat un any més després de felicitar-me. Sí, total,  dijous tornaré a ser aquella persona que camina; entretinguda, amb por i sense cap mena de força, per la vida, intentant trobar solucions a problemes que ni tan sols poden tenir-ne.

Així que, segueixo amb la mateixa vida, la que tenia l'any passat i la que tindré demà passat quan tothom hagi oblidat que realment dins meu hi ha hagut la sensació de tenir 18 anys.

Temps o rellotge

Nosaltres que som coneixedors no coneixem, no ens coneixem nosaltres mateixos.
Això té el seu bon motiu. Mai no hem anat a la recerca de nosaltres mateixos.
Com podia esdevenir-se doncs, que un dia ens trobéssim? Tothom ha dit amb raó:
-On hi ha el vostre tresor, alli hi ha també el vostre cor.
El nostre tresor és allí on es troben els ruscs del coneixement.
Sempre som de camí vers ells, com animals nascuts amb ales i com recol·lectors de la mel de l'esperit.
Pròpiament nomès tenm una preocupació al cor:
-Emportar-nos a casa alguna cosa.
Tanmateix, pel que fa la vida, pel que fa allò que s'anomena experièncis, qui té de nosaltres prou serietat?
Qui té prou temps? Temo que en aquestes qüestions mai no hem parat prou esment a l'objecte.
Mai no hem tingut allí el nostre cor, ni tan sols la nostra oïda.

Friederich Nietzsche

Instants del temps.

A vegades crec que la vida té un sentit i una manera de fer-se entendre, però a estones veig que em resulta complicat seguir aquest sentit i aquesta manera d'entendre la meva pròpia vida.
I és quan observo que al meu voltant hi ha persones que m'ajuden a superar les meves pors, m'aconsellen quin camí he de triar i m'ensenyen com somriure de nou.

Quan veig que la vida em gira l'esquena, i que ja no em queda cap motiu per somriure, ni per fer que la meva vida tingui sentit, sento que ho he perdut tot.
Les ganes, l'esforç, els sentiments i fins i tot la por, se n'ha anat en orris.

Però sempre hi ha un instant que et proposes mirar enrere i veure el que has guanyat, inclús tots els records que has perdut i que et fa mal al pensar en ells.
Saps però que sempre hi haurà algú que compartirà amb tu cada instant en el que et sentis sol/a.
Perquè segur que hi ha més gent que es sent com et sents tu.
Però mentrestant, hi haurà persones que pensaràn en tu, i tot i no sentir-se igual que un mateix, sempre seràn al teu cantó, per ajudar-te a superar els teus mals moments i per dibuixar-te a la cara el teu millor somriure.

Quan me'n adono que hi ha coses que no van amb mi el busco, però hi ha instants que està ocupat, sé que allà on és té moltíssima feina, segur que està ajudant a les persones d'allà, però sé que sempre troba un raconet per explicar-me els seus moments, i per enviar-me petons i abraçades com les que ell ens regalava diariament.

Cada abraçada, cada somriure, cada record, cada llàgrima...
Els instants que vaig passar al seu costat van ser magnífics, i veure que ara ja no és aqui per abraçar-me, per fer-me somriure i tampoc per mirar-me amb aquells ulls que em mirava, el cor se'm encongeix.
Però aqui, al costat del teclat hi ha la seva fotografia, aquell somriure amb el que jo el vaig conèixer. I m'ompla d'energia veure'l cada dia perquè és com si fós aqui, també a cada instant.

Missatge a l'ampolla

Sóc un nàufrag i estic
en una illa perduda.
Aquí no hi ha ningú
i van passant els dies.
Més soledat de la que t'imagines.
Espero ansiós el mue rescat.
Ja no puc aguantar més.

Envio un SOS al món.
Envio un SOS al món.
Pensant que algú ha de rebre el missatge
a l'ampolla.

Ja ha passat un any
i no ha canviat res.
Tot i que això
ja ho hauria de saber.
Només l'esperança em pot mantenir.
Un amor et pot curar
però també pot destrossar-te.

Envio un SOS al món.
Envio un SOS al món.
Pensant que algú ha de rebre el missatge
a l'ampolla.

Aquest matí a la platja
no puc creure el que he vist.
Cent mil milions d'ampolles
parades a la sorra.
Sembla que no estic tan sol, no, no.
N'hi ha cent mil milions com jo
que no troben consol.

Envio un SOS al món.
Envio un SOS al món.
Pensant que algú ha de rebre el missatge
a l'ampolla.


The Police-Message in a Bottle
Mojinos Escozios -Missatge a l'ampolla; Disc de La Marató 2010

Per tu, per mi, per tot el que hem viscut...

Eduard, poc a poc va passant el temps, i nosaltres ens n'estem adonant que ens fas falta i que no volem que ens deixis mai.

Has creat un buit dins nostre, diuen que els temps ho cura tot però no és aixi, perquè sense tu tot resulta tant diferent, tan extrany.

La nostra vida, sense tu, sembla irreal, una cosa sense importància, on l'únic que desitjem es tornar-te a veure.

Lluitar per una cosa que hem perdut, desviure'ns per animar-nos els uns amb els altres, fer front al silenci, i no donar-nos mai per vençuts.

Tu ens deies que el que ens tocava era viure la vida, i nosaltres vam aprendre del teu exemple.

Aquella nit, tu vas deixar el món, i ara nosaltres no podem seguir els teus principis.

Ho erets tot Eduard, i tan per uns com pels altres vas crear una petjada, ni que sigui petita dins del cor.

Et vaig venir a veure, vaig intentar ser forta, però saps que sense tu no he pogut mai.

Recordo la primera vegada que et vaig veure, i també l'última, aquell vespre del 5 de maig, d'ara fa un any.

Potser tu i jo no erem els millors amics del món, i potser tampoc havíem crescut junts durant molts anys, però vas estar aprop meu, a cada moment em vas saber fer somriure. Desde els teus videos fins als concursos de cançons.

Sentir la cançó que més t'agrada i recordar-te amb aquell preciós somriure.

Dius que ens deixes, que te'n vas lluny,

que tot ha canviat i res és el que era.

Te'n has anat massa depressa,

i nosaltres no sabem com trobar-te.

Tots tenim dues cares.

Que la realitat ens persegueixi, i posa'm a córrer per no acceptar la meva pròpia vida.

Enfrontar-me als problemes jo sola, sense ajuda i fent que cada instant sigui únic i immortalitzar-lo sempre.

La meva forma de lluitar i de seguir amb mi mateixa era el teu somriure, i ara ja ha deixat de brillar.

Siguis on siguis, ajuda'm. No me'n vull anar del teu costat.

Nit de reis.

M'agrada pensar que tot anirà bé quan la cosa va fatal.
Desitjo començar aquest any millor que el passat.
Perquè sempre pensem el mateix, perquè res no canvia, i vulguis o no, el temps passa, i les coses es compliquen, cada cop més.
Deixa'm venir amb tu, estic desesperada.
Ara, ja res es el que era,
Ara ja és massa tard per trucar-te i dir-te que a veure si podem parlar, que em sento sola dins de tanta gent.
Que el món s'ha enxamplat i jo m'he fet més petita del normal. Puc venir a fer-me gran al teu costat? Tot el món s'ofega dins d'aquesta aigua, on mai podrem sortir, on ja no respirarem aquell aire fred que ens congela el nas.  Ara fa fred, i estàn apunt d'arribar els Reis i jo els hi vull demanar que tornis..

Ella.

T'aixeques, cada dia a la mateixa hora, fas el llit i et prepares la roba, et sento parlar amb la mare, i sé que en uns instants seràs a la meva habitació fent-me enfadar, dient-me també que m'he d'aixecar, que si no faré tard, i com sempre, segueixo cridant-te i esquivant els teus petons, perquè vulguis o no, ets pesada.

I llavors sento l'ordinador, que el transportes, amb la música a fondo i el poses allà al damunt del cubell de la roba bruta, i encens els llums, i obres l'aixeta perquè l'aigua es vagi calentant.

I tornes a la meva habitació, i obres el llum, i et crido, però no em fas cas, i em preguntes si tinc aquell jersey, o aquells mitjons, i et dic que no, per no aixecar-me, però saps prou bé com jo que tant els mitjons, com els jerseys, són allà a l'armari on els vaig deixar l'última vegada que me'ls vaig posar.

I te'n vas, i agafes el barnús, i tanques d'un cop la porta del lavabo gran. I et dutxes, i et vesteixes, i et mires al mirall, i vas a buscar les sabates. Però no t'agraden com queden i et canvies, i es va fent tard, i jo encara a dins el llit et vaig dient l'hora i recordant-te que faràs tard, i que perdràs el bus. Però tu em dius que encara tens temps, com sempre. I ves una altra vegada a l'habitació i agafes el secador, i el fas servir, i quan ja has acabat el vens a deixar, i veus que estic fent servir la planxa, i em dius que m'afanyi però que no pateixi, i jo vaig fent la meva. I et pintes, i et poses aquella colònia que em porta tants bons records.

I vens a buscar-me la planxa, i em tornes a preguntar l'hora, i et dic que són i vint-i-tres, però veig que a tu t'és igual, i et planxes el cabell. I mires per la finestra, i plou, i veus que tot el que has fet no serveix de res, però tu decidida te'n vas, i arribes a baix i dius, merda! l'iPod, el paraigües, el mòbil, i tornes a pujar corrents perquè ara si que perilla el temps, i piques a la porta. I surto jo, cridant-te un cop més i dient-te que ojalà avui, per primera vegada et deixi el bus, i tu m'engegues a parir mones perquè saps que no et deixarà.

I te'n vas, i t'oblides de dir-me adéu, però no hi fa res.

I passen les hores, i vaig pensant en que faràs, amb qui estaràs...i arribo a casa, a la tarda, i veig que ja estàs estirada al sofà, i et pregunto com t'ha anat el dia, i no em contestes. Suposo que això ja sé que vol dir, però veig que ja falta poc perquè acabi el curs, i tu no estàs bé, i això no m'agrada gens.

I dia rere dia, arribi a l'hora que arribi et trobo allà estirada, ja sigui llegint fulls que no treuen cap a res, o plorant per una senzilla raó, t'has enfonsat.

I cada dia plou, i cada dia es fosc, i cada dia es repeteix.

I arriba el dia, i veig que no ho has aconseguit, i jo tampoc estic en el meu millor moment, i tu, que ja estàs prou estressada encara reps la meva esbroncada, i sense pensar-ho et dic que no s'acaba el món, però sé que per a tu ja fa dies que s'ha acabat, i que tot el que has fet, dia rere dia, a cada instant, no ha servit per a res, absolutament per a res.

I vinc a seure amb tu al sofà, i m'expliques el dia, i vaig a l'habitació i em poso a pensar en cada matí, en cada nit que t'has passat allà tancada, i veig que el teu esforç es mereix molt més, però aquest cop, t'ha tocat a tu, i qui sap, que potser d'aqui dos anys, passi jo pel mateix lloc.

I avui es cap de setmana, i jo no tinc ganes de sortir, i vens tu, i amb un somriure, em dius que som brothers, i que que em semblaria si fessim un ball de break dance, i jo ric, i la mama també riu.

I per uns instants, tot sembla fantàstic.

Però res és aixi.

Al contrari.

Començar.

El sol s'aixeca darrere les muntanyes. El dia comença a brillar dins teu.

El projecte d'avui es encomanar un somriure a tothom. Començes a caminar, creant el teu propi

cami, i poc a poc te'n adones que si tot va bé, pots fer-ho tot al teu gust, sense demanar l'opinió de ningú.

Aquells llocs, aquells amics, aquelles festes, tot és genial i creus que sempre seguirà aixi.

De repent t'enamores de la teva vida, perquè creus que tot això és un somni del qual mai vols despertar-ne.

Vius en una bombolla, tot sembla estar sota els teus peus. Te'n adones que no tothom es tan feliç com tu i penses que això no pot ser aixií.

Observes el teu entorn i veus que tot es diferent, deixes de flotar per uns instants, i els teus peus toquen a terra.

Els teus ulls es començen a obrir, no nomès ets sol al món. La gent està sola aqui, i dins del teu cap ressona aquella veu,

aquelles paraules que un dia van entrar dins teu.

Parles amb la gent, i veus que et tornen el somiure, que aquest cop, tens tota la raó.

I obres la porta de casa, i aquell camí es fa més llarg, i t'estires al llit, i te'n adones la felicitat que has dut al cor de la gent avui.

I t'adorms, i l'únic qu etens al cap, és aquella petita persona, aquella que no hi és ara, i que li deus tota la teva alegria.

Aquella persona que un dia et va dir que de la teva vida, en fessis un somni, i d'aquest, una pura realitat....*