Ella.

T'aixeques, cada dia a la mateixa hora, fas el llit i et prepares la roba, et sento parlar amb la mare, i sé que en uns instants seràs a la meva habitació fent-me enfadar, dient-me també que m'he d'aixecar, que si no faré tard, i com sempre, segueixo cridant-te i esquivant els teus petons, perquè vulguis o no, ets pesada.

I llavors sento l'ordinador, que el transportes, amb la música a fondo i el poses allà al damunt del cubell de la roba bruta, i encens els llums, i obres l'aixeta perquè l'aigua es vagi calentant.

I tornes a la meva habitació, i obres el llum, i et crido, però no em fas cas, i em preguntes si tinc aquell jersey, o aquells mitjons, i et dic que no, per no aixecar-me, però saps prou bé com jo que tant els mitjons, com els jerseys, són allà a l'armari on els vaig deixar l'última vegada que me'ls vaig posar.

I te'n vas, i agafes el barnús, i tanques d'un cop la porta del lavabo gran. I et dutxes, i et vesteixes, i et mires al mirall, i vas a buscar les sabates. Però no t'agraden com queden i et canvies, i es va fent tard, i jo encara a dins el llit et vaig dient l'hora i recordant-te que faràs tard, i que perdràs el bus. Però tu em dius que encara tens temps, com sempre. I ves una altra vegada a l'habitació i agafes el secador, i el fas servir, i quan ja has acabat el vens a deixar, i veus que estic fent servir la planxa, i em dius que m'afanyi però que no pateixi, i jo vaig fent la meva. I et pintes, i et poses aquella colònia que em porta tants bons records.

I vens a buscar-me la planxa, i em tornes a preguntar l'hora, i et dic que són i vint-i-tres, però veig que a tu t'és igual, i et planxes el cabell. I mires per la finestra, i plou, i veus que tot el que has fet no serveix de res, però tu decidida te'n vas, i arribes a baix i dius, merda! l'iPod, el paraigües, el mòbil, i tornes a pujar corrents perquè ara si que perilla el temps, i piques a la porta. I surto jo, cridant-te un cop més i dient-te que ojalà avui, per primera vegada et deixi el bus, i tu m'engegues a parir mones perquè saps que no et deixarà.

I te'n vas, i t'oblides de dir-me adéu, però no hi fa res.

I passen les hores, i vaig pensant en que faràs, amb qui estaràs...i arribo a casa, a la tarda, i veig que ja estàs estirada al sofà, i et pregunto com t'ha anat el dia, i no em contestes. Suposo que això ja sé que vol dir, però veig que ja falta poc perquè acabi el curs, i tu no estàs bé, i això no m'agrada gens.

I dia rere dia, arribi a l'hora que arribi et trobo allà estirada, ja sigui llegint fulls que no treuen cap a res, o plorant per una senzilla raó, t'has enfonsat.

I cada dia plou, i cada dia es fosc, i cada dia es repeteix.

I arriba el dia, i veig que no ho has aconseguit, i jo tampoc estic en el meu millor moment, i tu, que ja estàs prou estressada encara reps la meva esbroncada, i sense pensar-ho et dic que no s'acaba el món, però sé que per a tu ja fa dies que s'ha acabat, i que tot el que has fet, dia rere dia, a cada instant, no ha servit per a res, absolutament per a res.

I vinc a seure amb tu al sofà, i m'expliques el dia, i vaig a l'habitació i em poso a pensar en cada matí, en cada nit que t'has passat allà tancada, i veig que el teu esforç es mereix molt més, però aquest cop, t'ha tocat a tu, i qui sap, que potser d'aqui dos anys, passi jo pel mateix lloc.

I avui es cap de setmana, i jo no tinc ganes de sortir, i vens tu, i amb un somriure, em dius que som brothers, i que que em semblaria si fessim un ball de break dance, i jo ric, i la mama també riu.

I per uns instants, tot sembla fantàstic.

Però res és aixi.

Al contrari.