Eduard, poc a poc va passant el temps, i nosaltres ens n'estem adonant que ens fas falta i que no volem que ens deixis mai.
Has creat un buit dins nostre, diuen que els temps ho cura tot però no és aixi, perquè sense tu tot resulta tant diferent, tan extrany.
La nostra vida, sense tu, sembla irreal, una cosa sense importància, on l'únic que desitjem es tornar-te a veure.
Lluitar per una cosa que hem perdut, desviure'ns per animar-nos els uns amb els altres, fer front al silenci, i no donar-nos mai per vençuts.
Tu ens deies que el que ens tocava era viure la vida, i nosaltres vam aprendre del teu exemple.
Aquella nit, tu vas deixar el món, i ara nosaltres no podem seguir els teus principis.
Ho erets tot Eduard, i tan per uns com pels altres vas crear una petjada, ni que sigui petita dins del cor.
Et vaig venir a veure, vaig intentar ser forta, però saps que sense tu no he pogut mai.
Recordo la primera vegada que et vaig veure, i també l'última, aquell vespre del 5 de maig, d'ara fa un any.
Potser tu i jo no erem els millors amics del món, i potser tampoc havíem crescut junts durant molts anys, però vas estar aprop meu, a cada moment em vas saber fer somriure. Desde els teus videos fins als concursos de cançons.
Sentir la cançó que més t'agrada i recordar-te amb aquell preciós somriure.
Dius que ens deixes, que te'n vas lluny,
que tot ha canviat i res és el que era.
Te'n has anat massa depressa,
i nosaltres no sabem com trobar-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Una petjada