A vegades crec que la vida té un sentit i una manera de fer-se entendre, però a estones veig que em resulta complicat seguir aquest sentit i aquesta manera d'entendre la meva pròpia vida.
I és quan observo que al meu voltant hi ha persones que m'ajuden a superar les meves pors, m'aconsellen quin camí he de triar i m'ensenyen com somriure de nou.
Quan veig que la vida em gira l'esquena, i que ja no em queda cap motiu per somriure, ni per fer que la meva vida tingui sentit, sento que ho he perdut tot.
Les ganes, l'esforç, els sentiments i fins i tot la por, se n'ha anat en orris.
Però sempre hi ha un instant que et proposes mirar enrere i veure el que has guanyat, inclús tots els records que has perdut i que et fa mal al pensar en ells.
Saps però que sempre hi haurà algú que compartirà amb tu cada instant en el que et sentis sol/a.
Perquè segur que hi ha més gent que es sent com et sents tu.
Però mentrestant, hi haurà persones que pensaràn en tu, i tot i no sentir-se igual que un mateix, sempre seràn al teu cantó, per ajudar-te a superar els teus mals moments i per dibuixar-te a la cara el teu millor somriure.
Quan me'n adono que hi ha coses que no van amb mi el busco, però hi ha instants que està ocupat, sé que allà on és té moltíssima feina, segur que està ajudant a les persones d'allà, però sé que sempre troba un raconet per explicar-me els seus moments, i per enviar-me petons i abraçades com les que ell ens regalava diariament.
Cada abraçada, cada somriure, cada record, cada llàgrima...
Els instants que vaig passar al seu costat van ser magnífics, i veure que ara ja no és aqui per abraçar-me, per fer-me somriure i tampoc per mirar-me amb aquells ulls que em mirava, el cor se'm encongeix.
Però aqui, al costat del teclat hi ha la seva fotografia, aquell somriure amb el que jo el vaig conèixer. I m'ompla d'energia veure'l cada dia perquè és com si fós aqui, també a cada instant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Una petjada